Patrimonio Histórico Cultural de Alcalà de Xivert

CARTA POBLA DE ALCALÀ DE XIVERT

 1234, abril 28. Xivert

L’orde del Temple atorga la carta pobla dels musulmans de Xivert

Arxiu Històric Nacional. Madrid. Ordes Militars. Ms. 542C, ff. 24r-26v. Còpia simple de 1416, feta a partir d’una de 1325, que presentava tres forats que afectaven el text

Transcrita el 2-VII-2006 a partir del manuscrit de referència

Hoc est transllatum bene et fideliter factum, XIIIIº kalendas madii anno Domini Mº CCCº XXVº, auctoritate Bernardi d’Alós, justicie ville de Alcalá, sumptum a quadam carta pergamenea in qua sunt tria foramina seu corrusura facta, ut prima facie videtur armeis seu amuris, videlicet quod primum foramen est in XIª linea, inter dicciones “nulius vel aliqua ipse in persona”; secundum foramen est inter XXª et prima linea, in qua sunt dicciones “insuper dicti mauri”, et in XXIª “et tigellos opera”; tercium foramen est inter XXVIIª et XXVIIIª lineas, inter dicciones videlicet in XXVIIª “fratribus per quod ipsi”, et in XXVIIIª linea “de Cintilis, et Michael”.

In quaquidem carta sunt scripte XXXVIIª linee littere sarracenorum, ex quibus nullam in presenti transumpto ego notarius infrascriptus scripsi nec aposui, in quibusquidem foraminibus non apparet aliqua diccio que bene discerni possit.

Forma huiusmodi dicte carte quantum ad ea que bene discerni potuit sic sequitur:

In Dei nomine.

Notum sit cunctis quod istam cartam fidelitatis mandat fieri magister T     empli R[aymundus] Patot, et preceptor Riparie Guillermus Fulchone, et preceptor Monson Raymundus de Seria, et preceptor Asconis Raymundus Seguerius, et preceptor Mirabeti frater Uguetus, et preceptor Orte frater Bernardus de Altarippa, et preceptor Dertuse frater Raymundus de Lunelli, et preceptor Burriane frater Buxardus, et preceptor Cantavelle, et frater Ra    ymundus de Serra, iuvenis, consilio et voluntate aliorum fratruum quam plurium infra suum capitulum.

Quos omnes fratres antedictos Deu manuteneat, quare ipsi mitit in cor et voluntatem illis fratribus ut peterent castrum Exiverti, cum omnibus suis terminis et populo eiusdem castri, alfachino nomine Abdalla filio de Juceff Abdelale, et de alcaydo Aucat filio de Viuteper, et çabaçalano nomine Çoleymen Abdelgobar, et de Feçan filio de Aliagazi, et Ali filio alfachini Abdelale, juvenis, et Façan filio de Juceff Algazi, juvenem, et Abdelam Avinxariff, et Ali Arunxaxit, et Mofferich filio Çale, et Ubaquer Alguarbi, et Abdeluafit Avinçamege, Çoleymen Axaquot, et Maffomet Abinfabib, et Ali Abinfabib, et Ubaquer Abdelfeure, voluntate omnium aliorum proborum hominum ibidem existencium, et convenerunt inter se quod ex quo cognoscebantur bonam fidem et voluntatem, et magnam mensuram et sensum dicti magistri et preceptorum et aliorum fratruum, dederunt et concesserunt dictum castrum cum omnibus suis terminis, heremis et populatis, et omnibus pertinenciis ad bonas consuetudines que inferius notabuntur.

Sane dictus magister et preceptores, et fratres alii, guidant personas suas et uxores et filios, servos, bestias, et honores, et omnia alia que habent nunc et in futurum potere habere bona fide et legalitate.

Insuper comendare alfachino alcaydo sarracenorum, qui nunc est et suis successoribus, suam legem et çunam in eodem castro, in suis hereditamentis in vita videlicet et in morte, secundum forum, judicium, suasque consuetudines, iuxta quod facere consueverant in tempore sarracenorum.

Ceterum comendare alfachino alcaydo, et suis successoribus, suam mesquitam maiorem cum omnibus oratoris que sunt in castro illo et terminis suis, et omnia ciminteria cum plateis suis et honoribus heremis et populatis, et omnibus domibus et casalibus que sunt in ipso castro et suis terminis, et aljupum quod est in mezquita maiori, cum omnibus plateis per quas aqua venit et currit ad aljupum, et omnes cabaçasonos mezquite maioris et oratoriorum que sunt in castro et terminis suis.

Totum hec sit in comanda et custodia alfachini alcadi, secundum quod debent fieri ad legem et çunam suam, sine aliqua contrarietate.

Et dicta mezquita cum oratoris suis, omnibus ciminteriis et plateis, et aljupo et honoribus, sit francha et libera, ita quod nullum censum vel tributum sive missiones non faciant fratribus antedictis.

Insuper concessere et voluere magister, preceptores, et fratres, et alii quod liceat sarracenis eiusdem castri et omnium suorum terminorum, sine aliquo impedimento pregonare, orare, jejunare, et facere romerias secundum legem suam et çunam, et alfachinus alcaydus cum suis successoribus et çabaçalanis eiusdem castra et suorum terminorum, presentibus et futuris, sint semper franchi ab omnibus açoffris in suis personis et filiorum et uxorum, servorum, bestiarium de tragino et arando.

Ceterum voluere quod omnes alii sarraceni qui sunt in castro illo et in antea venient, sint franchi in omnibus suis mercedibus et venditionibus et emptionibus, in aquis salsis et dulcibus, et in camino et extra caminum, et in omnibus piscacionibus aque salse et dulcis.

Et sint franchi in omnibus suis ficubus et figueralibus, ita quod non faciant in aliquod censum vel usaticum.

Et quod omnis sarracenus eiusdem castri et suorum terminorum possit ducere uxorem, vel serracena maritum, unumcumque voluerit, sine aliquo dono, precio et missione.

Item, si aliquis serracenus de alio loco voluerit ducere uxorem in castro illo, vel sarracena maritum, hec liceat eis facere sine aliquo dono et missione.

Insuper sit licitum omni sarraceno habitanti in castro illo et terminis suis vendere honorem suam vel domum vel alias res su[us] pari sarraceno, et de hac vendicione nichil ipsis dare aut facere teneantur.

Item, si aliquis sarracenus eiusdem castri faceret aliquo tempore homicidium, vulnus, vel aliqua alia ipse in persona sua, teneatur in hoc respondere, set sui amici propter hec nullum sustineat impedimentum vel gravamen, sive fugiat sive restet.

Ad hec omnes injurie et malefacta qualicumque modo perpetrata vel inter sarracenos et sarracenos, vel inter christianos et sarracenos, usque in hordiernum diem penitus remitantur, nisi forte esset clamor vel querela de debitis et honoribus que passaret per legem et justiciam.

Insuper si sarracenus aliquis aliquo tempore inculpatus fuerit, quod abscondat in domo sua captivos sarracenos de christiano, domus sua non inquiratur sine testibus sarracenis et christianis, et si ille captivus repertus fuerit in domo sua, recuperet christianus ille captivum suum et sarracenus ille nullum inde sustineat detrimentum. Nullo autem tempore captivi complierunt in hoc vinculo, si vero captivus ille non invenietur in domo illius sarraceni qui fuerit inculpatus, domus aliorum sarracenorum propter hec non querentur.

Verum illos aravells qui sunt in castro superiori et inferiori, fratres vel aliqui pro ipsis non auferant aliquo tempore sarracenis.

Ad hec, nullus christianus vel judeus maneat inter sarracenos vel ospitetur sine licencia sua et voluntate, infra domus suas et honores.

Ad hec, si aliquo tempore orta fuerit contencio vel querela inter christianos et sarracenos, vel judeos, alfachinus alcaydus judicet sarracenos secundum legem suam, et christianus baiulus Templi judicet christianos et judeos.

Ceterum si aliquis sarracenus, de aliquo crimine, maleficio, vel demanda fuerit inculpatus, nullum inde sustineat dampnum sine bonis et legitimis testibus sarracenis. Verum nullus christianus vel judeus possit facere testimonium contra sarracenum.

Insuper si aliquis sarracenus vel sarracena infra unum annum completum postquam carta facta fuerit, exire voluerit a castro isto, et ire voluerit in paganismum, possit hoc facere sine aliquo impedimento, et ducere secum uxor, filios, servos, bestiarium et quascumque alias res habuerit, et vadat cum guidatico fratrum Templi in terra sarracenorum, et possit vendere domos et honores et alias res, et de hac vendicione, guidatico, fratres eis nil petant nec possint petere.

Preterea si aliquis sarracenus de Exiverto qui habitet modo in terra sarracenorum voluerit infra unum annum redire ibi ad standum, recuperet sine aliquo impedimento domos suas et honores, et alias res quas ibi habebat.

Si vero redire noluerit infra istum terminum, totum illud quod ibi habebat sit penitus fratrum absque aliquo impedimento.

Ad hec, si mortus fuerit infra unum annum, heredes suus hereditet bona sua in villa castri Exiverti et in suis terminis, secundum legem et çunam suam.

Preterea sarraceni teneant et habeant honores suos longe et propre, et heremos et populatos, cum omnibus arboribus cuiuscumque generis sint, et excolant eos sive laborent sicut melius poterent vel possent eos statim excolere plenarie et bene, non possint fratres super hec agravare vel distringere donec hec poterent facere.

Insuper mauri qui habent domos infra albacariam exeant idem et fratres dent eis de illis domibus infra superiorem aravallum que sunt illorum maureorum qui sunt in terra sarracenorum.

Et si forte illi venerint infra unum annum, et domos suos peterint, illi mauri non exeant ex ipsis, donec fratres dent eis pretium domorum illarum quas dimiserunt eis infra albacariam quousque possint facere domos alias alibi de sua peccunia.

Et postea, si sarraceni qui sunt in Ispania, si venerint, recuperent omnes honores suos, domos et res alias, ac universas ad consuetudines Exiverti.

Insuper sarraceni non teneantur facere hostem vel cavalcatam contra sarracenos alios aut christianos, nisi forte aliqui sarraceni aut christiani facerent aliquod malefficium vel forciam vel gravamen castro suo et rebus suis. Et tunc mauri Exiverti una cum fratribus, deffenderent se suaque secundum posse suum.

Item, si aliquis maurus racione aliqua ocassione vel causa, habuerint facere sacramentum, non compellatur facere ipsum per aliam creaturam vel rem, nisi per Deum omnipotentem alicui christiano vel sarraceno.

Ceterum, sarraceni predicti habeant alaminum ad incautandum et accipiendum iura dominorum fratrum, et sajonem et janitorem sive portarium in suo arravallo, et isti tres sint mauri aut de castro Exiverti aut de loco alio, sicut ad officium istud poterint inveniri.

Insuper habeant dicti mauri carcerem in suo arravallo, in quo malefactores, debitores, et ali mali homines distringantur.

Verum, bestiarium castro predicti, tam grossum quam minutum, pascat per totum suum terminum in heremo, longe et prope, ad quatuor partes.

Verum, omnes habitatores castri Exiverti habeant posse frangendi vel talliandi fusta de pinis et aliis arboribus omnibus in heremo, ad cohoperiendum domos suas, et faciendum postes, portas, limina et tegellos, et ad omnia opera que sint eis necessaria.

Ad hec, promiserunt fratres facere murum de suo proprio, inter castrum suum et arravallum, et maurorum a porta albicarie usque ad exitum castri, et sarraceni non faciant in hoc missione de sua peccunia, neque açofram de personis suis.

Ad hec fratres dent sarracenis predictis albergeriam apud Dertusam, et dum ibi fuerint sint sub eorum guidatico et custodia et tutela.

Insuper, de nulla venditione quam faciant, vel de bestiario vel de rebus aliis inter se aut inter alios, intus in villa castri sui aut termino, fratres nunc eis petant neque petere possint.

De bestiis autem quas occident in carniceria sua nichil dare teneantur.

Volunt etiam fratres, quod Ali filius de Azmon Abdelle, juvenis, habeat honorem fratris sui Aug et uxor sue Eba, nisi venerint infra unum annum.

Ceterum, dicti fratres volunt quod si infra unum annum venerint Aug Abmucer et uxor sua una filia de Abintigara, recuperet omnes honores suos et res alias. Si vero infra istum terminum non venerint, Façan filius de Jucef Algazi, juvenis, et sui, habeant illa bona imperpetuum per donativo et acapite.

Ceterum, volunt fratres quod Moferig Abinçala habeat honorem qui est in Exiverto que fuit de Ali Alcoli, pro excambio honoris sui qui est apud Polpiç, et si venerit infra unum annum possit recuperare honorem illum.

Sin autem Moferig habeat ipsum ut dictum est pro donativo. Sane si Alub Alcoli venerit infra istum terminum recuperaverit honorem, fratres dent et emendant in alio loco in villa castri Exiverti, et in suis terminis, antequam a manibus suis exeat honor alius.

Sane de omni bladio et legumine, et omnibus aliis bonis quos Deus in terram dederit, et in aliis arboribus diversorum generum, exceptis ficubus, bene et fideliter dent sextam partem fratribus, ad cognicionem baiuli. Quam sextam partem aportent ubi fratres voluerint intus in castro suo, deducta prius tasca messorum qui se collocabunt.

De vindimia similiter dent sextam partem, quam aportent ad trullum intus castro, ubi fratres voluerint.

Fratres autem dimittunt sarracenis iura sua de duobus annis.

Item, venatores dent de venacione grossa quartam partem de carne tantum, et non de alio.

Insuper omnis venator venacionis cuniculorum det fratribus in festo sancti Miquaelis usque ad Quadragesimam, duo paria de cunicullis vestitis.

Ad hec, de omnibus rebus quas reperiet sarracenus, det medietatem fideliter fratribus, reliquam partem sibi retineat.

Sarraceni autem promittunt fratribus quod in festo sancti Johannis annuatim omni tempore dent eiusdem unum denarium monete jaccense pro unoquoque capite bestiarii minuti, ovini aut caprini, tam magni quam sutili, et pro unaquaque arna de apibus similiter unum denarium eiusdem monete.

Item, sarraceni predicti juraverunt fratribus per quod ipsi, bene et fideliter et sine enganno, attendent et complent omnia premissa et dicta superius, sicut boni homines et fideles debent facere suo bono domino et legali.

Fratres, quoque, promittunt per fidem suam et ordinum, bono corde et voluntate spontaneam, quod complebunt et complere faciant baiulis suis, omne hec quod promiserunt dictis mauris in ista carta.

Juraverunt pro fratribus Raymundus de Sancto Minato, et Raymundus de Cintillis, et Michael de Sancto Felicis, et Petrus Company, et Petrus d’Orta, per Deum et quatuor evangelia, quod fratres complebunt et complere faciant hec premissa, et non dimittent eos incurrere perjurium.

Si vero, quod Deus avertat, aliquo tempore super hiis premissis superius, vel in aliquo eo perdem inter fratres et mauros aliqua contencio ornetur, mauri illi hec demostrent preceptorie Risperie qui pro tempore fuerit, et nisi per ipsum hec posse pacifficari vel pausarii, demostrent magistro qui pro tempore fuerit, et ipsi, sapientum consilio, hec pacifice et concorditer studiet terminare.

Quod est actum apud castrum Exiverti, IIIIº kalendas madii anno Domini Mº CCº XXXº IIIIº.

Sig+num R[aymundus] de Patot magistri Templi. Sig+num Guillermi Folch preceptoris Riparie. Sig+num Raymundi de Serra preceptoris Monsone. Sig+num Raymundi Stegeri preceptoris Ascone. Sig+num Ugueti preceptoris Miraveti. Sig+num Bernardi de Altarippa preceptoris Orte. Sig+num Raymundi de Lunello preceptoris Dertuse. Sig+num fratris Buxardi preceptoris Burriane. Sig+num Raymundi de Serra, iuvene, preceptoris Cantavelle. Nos omnes qui hec laudamus, concedimus et firmamus, et predictis prenominatis jurare ut supradictum est firmare rogamus.

Sig+num Raymundi de Sancto Minato, jurat. Sig+num Raymundi de Cintillis, jurat. Sig+num Guillermi de Privano, jurat. Sig+num Michael de Sancto Felis, jurat. Sig+num Petri Company, jurat. Sig+num Petri de Orta, jurat. Sig+num Bernardi Gisberti. Sig+num Guillermi Moragues. Sig+num Bernardi Garidelli. Sig+num Petri Raymundi de Narbona, testium.

Guillermus Vitalis, notarii publici dertusensis, qui hec scripsi mandato predictorum, et secundum quod in notulam inveni, et hec sig+num feci die et anno prenotatis.

Sig+num Bernardi d’Alós, justicie et cetera.

Sig+num Guillermi Molinerii notarii Pobla de Alcalá, termini Exiverti et curie Exiverti et cetera.

 Bibliografia:

Universitat Jaume I. Castelló. Arxiu Virtual Jaume I – http://www.jaumeprimer.uji.esDocument nº 000587

_______________________________________________________________________

PRIGÓ DEL REI

Alcalà, com la majoria de pobles de les nostres comarques, està ple de xicotetes anècdotes i històries, que sovint justifiquen i recreen el passat del poble i la nostra gent. Es tracta de fets que la majoritàriament s’han transmès per tradició oral i dels quals tothom n’ha sentit parlar alguna vegada. I sinó a vore que no ha sentit parlar alguna vegada d’un rei que va passar pel poble, just allí on ara hi ha un monument al qual tots li diem el Prigó del Rei, i que amb tan bona sort va matar tres perdices volando y una liebre caminando.

Els que ho han estudiat diuen que la cosa va anar més o menys així. L’afer era que el rei Carlos IV i la reina María Luisa de Parma, van acordar casar el seu fill Fernando (posteriorment va ser coronat com a Fernando VII) amb la seua cosina María Antonia de Nàpols, a la qual de bon segur gairebé no coneixia. Abans però les coses anaven així i no sempre es podia decidir per un mateix. Això de conèixer una xica, festejar-la i enamorar-se  sembla que no era cosa que poguessin decidir molt novençans i menys de la reialesa. Amés, el que en el fons interessava era que tot quedés en família i engrandir, si es podia, una miqueta més el reialme.

La boda, segons sembla, es va realitzar per poders i va ser posteriorment quan la princesa va entrar a España per Barcelona, quan va anar a rebre-la el seu marit i tota la cort. Allí va acudir tota la reialesa. Als reis els acompanyaven els altres dos fills, els prínceps Carlos Mº Isidro ( que posteriorment esdevingué el pretenent al tro amb el no m de Carlos V), el seu germà Francisco de Paula, els reis d’Etruria, Luis i María Luisa i Manuel DE Godoy el favorit (valido), anomenat el príncep de la pau anomenat el príncep de la pau, que era a més a més Capitán General de los Ejércitos y Almirante de la Marina Española i- per suposat molta més gent. La majoria  aquests, però, pintaven poc i quedaven molt bé per fer bulto i anomenar-se cort. De tota manera segur que va estar un gran aconteiximent al qual van acudir nombrosos paparatzis de l’època al servei de l’anomenada -a posteriori premsa del cor. Suposo que aquest deu ser un dels motius pels quals -avui en dia- sabem moltes coses d’història dels grans personatges de la història  contra ens resulta molt difícil saber com vivien   veritables homes i dones dels nostres pobles. Sovint ens hem interessat més perles anècdotes que per la veritable història del nostres  avantpassats. Imagino que això justifica amb escreix com ens van les coses. Però, seguim amb la història. El fet és que el quatre d’octubre de 1802 es va ratificar la boda. Com que la cosa s’havia de celebrar com calia, els reis i la seua cort hi van romandre de festa i gerinola -poc més d’un més-  fins el vuit de novembre. La veritat és que no podien quedar malament i els bons reialmes han de celebrar les coses com cal i tirar, si fa falta, la casa per la finestra.   Aquell dia partiren cap a València per arribar -tal i com diuen alguns llibres d’història- dèsset dies més tard. Ja sabeu que, així; peatges, les autopistes i les limitacions de velocitat   120 km/h és una miqueta més recent. I uns anaven cap ací i els altres cap allà. Uns anaven avançant cap a València i els altres anaven a rebre la comitiva allí per on passava. Als  gaspatxers i gaspatxeres els va tocar el dia vint-i-tres de novembre. Aquell dia, pareix que va ser tot un anar i vindre de gent. Se suposa que tota una xalera ja que coses així no acostumen a passar ni tots els dies, ni tots els anys, ni tots els segles i com que el poble d’Alcalà havia d’estar a l’a1çada de les circumstàncies un grup de persones es va dedicar a preparar-li una bona cartera al rei. No de bades diuen que la caça era l’esport predilecte de la gent del segle XVIII.

A mesura que els reis es van apropar al poble, prompte van poder començar a escoltar el volteig de campanes que anunciava l’arribada reial. Tot i que el campanar encara no estava rematat, faltava molt poc per acabar i les campanes ja funcionaven. Sembla ser que era de matinet, de tal manera que un cop recuperades les forces i realitzades les corresponents salutacions, besades de mans i reverències, el rei i els seus acompanyants es van dirigir a la partida del Pla del Bou on l’esperaven un bon grapat de gaspatxers disposats a esbarrar qualsevol animalot per tal de fer lluir el rei i poder demostrar la seua perícia. I tal dit tal fet, ja que en poca estona va poder fer quatre dianes, per a gloria seua i del poble que honorat per esta curta estada va decidir plantar un obelisc, just al mateix lloc on el rei   seure per preparar les seues armes. Es tracta d’un monument de  4,30 metres d’alçada, que consta d’una base quadrada   1,24 metres de costat per 0,42 m d’altura situada directament sobre el terreny. Al seu damunt descansa un peu quadrangular de 0,80 m de costat per 1,03 m d’a1tura i esta rematat per una espècie de piràmide truncada, de quatre cares, que arriba al, 2,85 m d’a1tura. Allí, a la part superior apareixen quatre inscripcions que resen així:

“Sobre las piedras que con gloria tanta a Carlos cuarto sirvieron de siento esta pirámide Alcalà levanta”
“Batido el monte por numeroso concurso cazó el Rey en este sitio el dia .23 de noviembre de 1802″
“Y mató de quatro tiros las tres perdices volando y una liebre caminando”
“La villa de Alcalà, deseosa de trasladar a la posteridad el suceso, costeo el obelisco en 9 de noviembre de 1803 ”

I com, més o menys, diu la cançó: de la història us hem fet un recompte, si voleu seguir en els llibres està tot escrit.

Bibliografia:

Revista Mainhardt Edició num 37 – Agosto de 2000

BARCELÓ MATUTANO, José: Historias del Maestrazgo y Pláticas de familia., edita José Barceló, Villafamés. 1982.

MESEGUER FOLCH, Vicente: El Maestrazgo insólito, Edita Caja Rural San Isidro de Benicarló, Benicarló, 1988

_________________________________________________________________________

ELS POUS DE LA VILA

Hasta la llegada del agua corriente a las casas, las familias se abastecían del agua de las balsas, de las cisternas particulares y de un conjunto de pozos públicos que se habían abierto poco a poco, distribuidos por todo el pueblo, hoy los pozos ya no existen, porque fueron cerrados a comienzos de los años  70 por razones de  Salubridad, de seguridad y por motivos urbanísticos, Sin embargo, aún queda el testimonio de algunos brocales de piedra, con las ranuras que se produjeron por las cuerdas de tanto subir y bajar con los cubos de agua.
Aún son visibles los del “Pou del Pomple” o “Pou Ample”, que se construyó a comienzos del s. XVII (1627) y que se encuentra en la esquina de la plaza San Ramón y la calle del Dr. Ebri. Los del “Povet de Sant Joan”, situado en medio de la plaza del mismo nombre, justo detrás de la Iglesia Parroquial.

Los de los pozos del Pla de Dalt, situados en la plaza Justo Zaragoza: uno grande en el centro de la plaza, bien conservado, y en el que aún se puede verla viga que sostenía la poleas para la extracción del agua (1779), y otro más pequeño situado en un rincón dela  misma plaza.

Queda otro en la calle del Tremedal, esquina con la calle de San Luís, y donde figura la fecha de 1884.7 Otros, como los que había en la plaza del Frontó, en la calle de San Rogue o el, “Pou Vell”, que se encontraba en la plaza de San Ramón, ya han desaparecido y no queda ningún testimonio que nos recuerde su existencia.

Bibliografia:

EL PATRIMONI ARQUITECTÒNIC GASPATXER
COL·LECCIÓ 750e ANIVERSARI DE LA CARTA POBLA

Deja un comentario

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos necesarios están marcados *

Puedes usar las siguientes etiquetas y atributos HTML: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <strike> <strong>